La seva obra literària
Encara que el llegat més important de Vicenç Ferrer són els seus sermons, el dominic també va escriure tractats espirituals sobre la missa i la passió de Crist, així com diversos opuscles filosòfics, en què emprava tant la llengua valenciana com el llatí. De la seva època com a estudiant es conserven dos opuscles, titulats de suppositionibus terminorum i Quaestio solemnis de unitate universalis, en què tracta diversos temes teològics. No obstant això, les seves obres principals són De modern Ecclesia schismate i Tractatus de vita Spirituali. La primera, com ja s'ha dit anteriorment, va ser escrita en 1380 per defensar la seva postura davant el Cisma d'Occident, és a dir, la legitimació del papa Climent VII, per al que va utilitzar tot un seguit de sòlids principis teològics, canònics i jurídics. Pel que fa a la segona, es tracta d'una obra espiritual sobre la disciplina cristiana escrita en 1394, molt poc original, ja que pren fragments de les obres de l'italià Venturino de Bèrgam, i de l'alemany Ludolf de Saxònia el cartoixà. Finalment, cal citar un breu tractat poc conegut, titulat Tractatus consolatorius in tentationibus circa fidem.
El Compromís de Casp
Després de la mort del rei Martí l'Humà sense successió legítima, es va decidir que l'elecció del nou monarca hauria de quedar a càrrec d'uns pocs representants de la Corona d'Aragó -tres per cada regne peninsular nomenats per cada un dels parlaments dels Regnes d'Aragó i de València i el Principat de Catalunya. En representació del Regne de València van ser elegits Pere Bertran, Vicente Ferrer i el seu germà Bonifacio. Aquesta solució al problema de la successió va ser inspirada pel papa Benet XIII que, partidari de Ferran d'Antequera, va concebre la fórmula perquè aquest accedís al tron i li prestés el seu suport en el Cisma d'Occident, ja que la majoria dels compromissaris compartien seva predilecció pel candidat. El 28 de juny de 1412, Vicent Ferrer, com a portaveu dels compromissaris, anunciava l'elecció de Ferran d'Antequera com a rei de la Corona d'Aragó, posant així fi al període d'interregne. Aquesta elecció va suscitar diverses crítiques en amplis sectors de la població, de manera que el sant es va veure obligat a defensar el dictamen de Casp.
Després de la mort del rei Martí l'Humà sense successió legítima, es va decidir que l'elecció del nou monarca hauria de quedar a càrrec d'uns pocs representants de la Corona d'Aragó -tres per cada regne peninsular nomenats per cada un dels parlaments dels Regnes d'Aragó i de València i el Principat de Catalunya. En representació del Regne de València van ser elegits Pere Bertran, Vicente Ferrer i el seu germà Bonifacio. Aquesta solució al problema de la successió va ser inspirada pel papa Benet XIII que, partidari de Ferran d'Antequera, va concebre la fórmula perquè aquest accedís al tron i li prestés el seu suport en el Cisma d'Occident, ja que la majoria dels compromissaris compartien seva predilecció pel candidat. El 28 de juny de 1412, Vicent Ferrer, com a portaveu dels compromissaris, anunciava l'elecció de Ferran d'Antequera com a rei de la Corona d'Aragó, posant així fi al període d'interregne. Aquesta elecció va suscitar diverses crítiques en amplis sectors de la població, de manera que el sant es va veure obligat a defensar el dictamen de Casp.
